Llibert només el coneixia per un text, però admirava la seva ment lúcida. Per això el va sorprendre que es presentés a la consulta i li fes una confessió insòlita. Parlar amb ell era com posar un mirall contra un altre i guaitar un eco d?imatges repetides amb infinits graus de profunditat. Així i tot, Llibert hi connectava, ja li havia passat en llegir-lo. Malgrat aquesta sintonia, en mesos de teràpia no va obtenir cap resultat. Quan ja ho donava per perdut, el pacient va mostrar una millora sobtada i radical. Llibert havia tocat la tecla adequada sense adonar-se?n. Esperava esbrinar quina era en les pròximes sessions, però Quim no va tornar a la consulta. D?això fa vuit anys i encara no ho ha paït. El que Llibert no sap és que aviat es retrobaran. El desig de descobrir amb què el va treure del pou ressorgirà amb la força d?una obsessió. Mentre Quim i Llibert breguen amb una transcendència que els enterboleix la vida, al seu voltant hi ha qui l?entoma d?una altra manera. Bartomeu, per exemple, ho resumeix en un lema: «Que m?arreglin lo meu i merda pel qui quedi».

Ni els déus suporten el pas del temps. ¿Com podríem nosaltres, escadussers com som, viure una eternitat que ens condemnaria a una insuportable repetició d’actes? Som éssers limitats. Ens creiem que el món ha existit només des del moment del nostre naixement i que acabarà en finir la nostra vida. Les pedres suporten millor el pas del temps. D’aquest temps passat reconeixem algunes construccions o noms que a poc a poc van abatent-se i oblidant-se. Tot és tan efímer! Aquestes i altres qüestions discorren pels versos d’aquest llibre.

Les contractures són vint-i-vuit poemes que funcionen com el tall d’un bisturí que revela els episodis interiors de l’autor, ja que el propòsit d’aquest recull és estetitzar els dolors que conformen la identitat i la biografia del jo. Els primers poemes van ser escrits a la ciutat de Tòquio durant el confinament de l’any 2020, i els següents, a la ciutat d’Osaka, entre comunicats de l’ambaixada sobre l’estat de la mobilitat internacional. Després de l’estada japonesa segueix la seva escriptura a Catalunya, on altres escenaris com Atenes, la Franja de Ponent o la muntanya de Montjuïc irrompen amb els seus imaginaris. Però també la malaltia de l’Alzheimer, el desamor, els incendis, l’anhel o l’enveja hi són representats.

Quin és el pes de la família en la vida d?una persona? Quin és el preu que volem pagar per tal d?explorar els confins de la nostra existència? La protagonista d?Isòsceles s?embarca en un nou camí fugint d?un present hostil, a la recerca d?una identitat que creu perduda. Mentre confronta els fantasmes del passat, explorarà la més profunda solitud i enllaçarà diferents vides que li faran descobrir els límits del desig i de la seua pròpia fragilitat.
Definida pel jurat com una ?obra redona?, Isòsceles està narrada amb una veu propera i transparent, teixint un relat enlluernador que es guanyarà la complicitat del lector des de la primera pàgina.

Som també el lloc que habitem i els espais que vam habitar, els punts on han quedat gravades estampes dels nostres actes i inactivitats, de la història personal que ens confirma. A La casa sonora s’evoquen els cruixits, les dilatacions, les passes, els grinyols, els cops de porta i les roncors que omplen el silenci del poeta, que des de la distància temporal entre el seu sedentarisme actual i el nomadisme urbà dels anys passats ha volgut convertir en poemes. El misteri dels passadissos, el vertigen de les fugides, l’ansietat dels trasllats, la il·lusió i la desfeta d’anar d’aquí a allà. I la serenor de la nostàlgia, sempre tan creativa.

Després d?haver descobert l?invent d?una font d?energia inesgotable, la Terra arriba a un increment demogràfic que posa en perill l?obtenció dels recursos necessaris per al seu sosteniment. Per reduir els terrícoles que l?habiten, les comunitats nacionals es plantegen iniciar el poblament d?un planeta verge. Monverd, és el primer nou món, al qual en seguiran d?altres. En fer-ho, s?implementa un sistema organitzatiu i tecnològic que prioritza les necessitats bàsiques i fonamentals de les col·lectivitats que s?hi estableixen. Un model contraposat al de la Terra, consumista i depredador.
La història de l?emigració i del primer quart de segle de l?assentament d?humans al planeta Monverd es contada successivament per la Mineta, la mare; el Rilau, el fill, i el Xemoi, el pare, als quals s?afegeix la Melana, una noia romanesa que viu ?a la Terra? amb els avis del Rilau.
Un relat de ciència-ficció que qüestiona el present, plantejant un dilema entre possibles models futuribles: la dissipació especulativa o el de la tecnologia al servei de les necessitats des d?una perspectiva humanística.

Vitis vinifera, l?espècie de cep apta per a l?elaboració de vi, agrupa centenars de varietats, algunes d?extintes (la marawi), en perill d?extinció (l?escursac), d?altres de conreu local (la marseguera) o conegudes a tot arreu (la macabeu). Vitis Vinifera Amatoria és un recull de contes connectats per uns personatges que tenen en comú l?estima pels vins i la tendència irrefrenable a mantenir relacions sexuals. Nou relats amb seixanta vins avalats per les millors guies, amb els quals es pot assegurar el triomf en un envit amorós. Una trentena de bons vivants a la recerca del plaer: tres dones experimentades que inicien un novençà; un professional liberal que els dijous ix de cacera; unes parelles que sopen juntes periòdicament i que es veuen abocades a fer un trio; un grup de dones que descobreix quelcom més que l?amistat; una cubana transferida a l?Horta que aprén el valencià practicant el francés; una parella que troba en el voyeurisme la manera de satisfer la sexualitat? Històries roents d?amor líquid amb relations alternatives narrades pels assistents a un Curs de tast de vins.

Orígens de les Assemblees Intercomarcals d’Estudiosos (1950-1966) sintetitza l’evolució de les reunions de treball historiogràfic endegades per cercles civils d’acció cultural. Es tracta d’una recerca que aprofundeix en les primeres Assemblees que, des de fora de l’acadèmia, tractaren matèries d’història i de geografia comarcal i local que posteriorment han estat objecte d’estudi en centres universitaris. L’afany de renovació, orientat per una ferma consciència de país, fou el guiatge que aconduí la trajectòria d’unes plataformes l’organització de les quals incidí en l’articulació del país tot superant el provincianisme i localisme promoguts per l’espanyolisme estatal franquista.

En aquest llibre trobareu una aproximació històrica, que comprèn des de la prehistòria fins a l?actualitat, sobretot del territori que conforma l?actual diòcesi tortosina, però també amb referències ineludibles a l?espai més ampli que abastava en el passat.
Es tracta d?un llibre amb voluntat divulgativa que ha begut de les moltes i molt interessants recerques que hi ha al mercat. A partir del coneixement científic d?aquests treballs s?ha fet una mena de ?transposició divulgativa? per convertir-lo justament en un coneixement divulgatiu i engrescador. L?autor aspira que el lector reconega en el territori de la diòcesi un subjecte històric que ha condicionat, en major o menor grau, l?evolució econòmica, política, social i cultural de les persones que l?han habitat al llarg dels temps. S?hi parla de la Ilercavònia ibera, de la civitate romana de Dertosa, del primer bisbat en època visigòtica, de la Turtuxa musulmana, del pseudoestat carlista amb capital a Morella, etc. A la vegada, l?autor afirma que es tracta d?un divertiment que li ha servit per reconèixer-se encara més en una identitat col·lectiva secular, avui dia certament diluïda, però amb una sèrie de trets encara ben visibles (costums, cultura popular, gastronomia, varietat dialectal), i una història compartida que, agosaradament, ha intentat explicar en aquest llibre.

Al cor de la memòria és un recull de textos literaris escrits i publicats en diferents mitjans de comunicació al llarg de les tres darreres dècades, amb la finalitat de marcar amb lletra viva la primera persona del present d’indicatiu del verb agrair. En efecte, l’autor, com un element més de la societat cadufera, es gloria de formar-ne part, perquè així ha compartit treball i constància, ha treballat temps i maldecaps, ha gaudit del foc i de la vida, i per damunt de tot ha fruït de la força de la nostra gent i de la nostra paraula oral i escrita. Sí, l’autor agraeix la sort de formar part de la societat cadufera amb aquest ventall de lletra adreçada a persones i entitats de tot tipus. Manifesta també que és tan sols una petita mostra de l’essència, de l’esperit que mou el cor de la societat benicarlanda. Així mateix, val a dir, és clar, que en aquest recull no apareixen tots els noms que caldria, però cadascun dels que hi ha regala un tast de la nostra olleta, el bocam d’una carxofa torrada a la brasa, l’exquisidesa del millor suquet de peix i el sentit purificat d’un bon glop de vi Carlon. Que vaja de gust!